Quan dissabte passat vaig sentir a Alba Alfageme afirmar amb contundència “m’agrada molt ser dona, però no en aquest món patriarcal”, admeto que m’hi vaig sentir del tot reflectida. Ser dona és una casualitat, un caprici de l’atzar. Com el fet de néixer home. Però viure en una societat estructurada per afavorir als homes en detriment de les dones, no. No té res a veure amb la casualitat. Forma part d’un una imposició cultural, maquillada amb termes de tradició i sostinguda en el temps per una terrible acceptació educativa. Des de petites se’ns ensenya a què les diferències entre homes i dones són molt més que simples diferències fisiològiques degudes a la casualitat. La majoria de les societats ensenyen de manera tàcita com s’espera que es comportin els nens i les nenes, impedint que es desenvolupin amb normalitat segons el que són: humans amb igualtat de drets.
El debat es torna agre arran de la violència física, fins i tot mortal. Ara, en molts de casos existeixen els mecanismes que fan públiques les violències. Però encara és una realitat invisibilitzada per a massa dones.
Aquesta horrible veritat es veu engreixada per la segona violència, més subtil. Pel fet de ser dona ens hem de justificar el doble per accedir al món laboral. Ser dona és una duríssima barrera a l’hora de situar-se al capdavant de la direcció de qualsevol projecte cultural, polític, empresarial o social. I a la dona que ho aconsegueix se li emmascaren els mèrits fins a extrems deplorables. Pel fet de ser dona, s’accepta sense embuts rebre el menysteniment de les habilitats, dels coneixements i de les intencions. Se’ns demana una fortalesa atribuïda el miracle natural de ser mares i àvies. Com si els pares i els avis quedessin exempts de la responsabilitat respecte als fills i les filles, l’educació, la quotidianitat o l’evolució de la societat. Aquesta cultura de la violència masclista és la que erosiona la nostra societat sense quasi adonar-nos.
Però n’hi ha una de pitjor, la tercera, i és la que la doctora Aurora Madaula va recordar a la xerrada: la violència de no fer res. La de la normalització. Hi ha molts homes, i moltes dones, que decideixen no implicar-se, no fer res, mirar cap a un altre costat. Aquesta violència passiva és corrosiva, perversa.
La solució passa, com va exposar sense cap embut, la tercera de les ponents a la xerrada, la filòloga Ilham El Gartaoui, per educar als nens, sobretot els nens, en el respecte a les dones i a la gestió de les seves emocions, des de ben petits. I no deixar-ho de fer mai, mai, ni quan són prou grans.
Només així podrem garantir que els nostres fills, i filles, plantin cara a la cultura de les violències masclistes.