Soc el que sovint s’anomena un trepitjacamins. M’agrada veure les coses amb tranquil·litat, sense pressa.
Parlem de Girona. En soc un autèntic enamorat. Per la seva dimensió de ciutat “petita”, pel seu entorn extraordinari, per les seves distàncies curtes, per la seva petjada històrica. Girona és un concentrat de tot plegat una mica. Des del ciment del centre de la ciutat, al blau-verd del seu entorn natural, no hi ha gaire més de cinc o deu minuts. És fantàstic. Des de la plaça U d’Octubre, passant per la Devesa i la passera de Fontajau, fins a les Ribes del Ter, en poc més de deu minuts, passes del gris al verd, sense quasi adonar-te’n. I pentines el blau del Ter i del cel amb la mirada.
Penso que els gironins no som prou conscients del gran regal que tenim, ni el valorem prou.
És el nostre deure conservar aquest privilegi. Però també és nostra l’obligació de donar-li el valor que té viure en un lloc on tot és tan a prop. I això demana aprofundir en el coneixement que tenim de la nostra ciutat i dels seus colors. Com més la coneguem, com més temps passem trepitjant cada racó de casa nostra, més l’estimarem. I a més estima, més ganes de cuidar-la, preservar-la i compartir-la amb civilitat i generositat, pensant que tenim l’obligació de passar aquest regal als nostres fills, als nostres nets i a les generacions futures.