A la xerrada del passat dissabte 27 de gener, sota el títol “El català, el pont que ens uneix” us vàrem demanar que ens féssiu arribar suggeriments, propostes, preguntes o dubtes sobre l’interessant i enriquidor debat que vàrem tenir del català.
Una de les persones assistents a la xerrada ens va deixar per escrit que hagués volgut parlar de la importància de la música en català en la integració a Catalunya, certament, un tema molt interessant.
Com que no vàrem poder-lo tractar durant la xerrada, us deixem unes reflexions per escrit.
La música en català no és nova d’ara, ja en els anys 80 i 90 van sorgir grups emblemàtics que van marcar i continuen marcant moltes generacions, Sopa de Cabra, Lax’n’Busto, Sau, Els Pets, Gossos i encara podríem anar unes dècades més enrere i trobar grups com l’Elèctrica Dharma o cantautors com en Pau Riba, en Jaume Sisa, els Setze Jutges o un incombustible Lluís Llach.
Però l’aparició els anys 2010-2011 de grups com Txarango, Catarres, Zoo, aquest darrer nascut al País Valencià, amb lletres que aprofundeixen en qüestions polítiques i socials d’actualitat, han servit per connectar de nou la música en català a una generació que havia deixat de donar importància a la nostra llengua i que majoritàriament escoltava només música en anglès.
I ja darrerament l’aparició de grups i cantautors com Ginestà, Figa Flawas, Julieta, un Joan Dausà, capaç d’emplenar amb més de 16.000 persones el palau Sant Jordi, batent tots els rècords o el fenomen The Tyets, que no només han fet que la nostra joventut canti en català, sinó que també han aconseguit que ballin sardanes, tant dins com fora del nostre país, recordeu la seva memorable actuació a l’Scala de Londres on van tenir un bany de masses, fan que arribem a la conclusió que si, la música en català és una eina d’integració, de cohesió, que serveix d’altaveu de la nostra cultura i del nostre folklore arreu del món i sobretot està ajudant a la reconnexió d’una generació que havia perdut l’interès per socialitzar-se en la nostra llengua.
Malgrat tot, tenim encara molta feina a fer. Seguim